imprimir | pdf             intranet                                                                                                            

            

QUÈ ÉS LA SELECCIÓ NATURAL?


Quan per primera vegada em van explicar la Selecció Natural ho vaig veure com una cosa prou interessant però no gaire més sorprenent i complexa d'entendre que molts altres fenòmens explicats a l'EGB (com es forma la pluja,...) degut al simplisme amb que es va haver de fer, però ara, intentar relacionar aquest concepte amb el que vaig aprenent a la carrera i en diverses lectures, m'ha obligat a interrogar-me contínuament sobre què vol dir i com funciona realment, definir-ne la base conceptual. Això m'ha portat a descobrir la seva elegància intel·lectual, i les seves implicacions filosòfiques i el poder explicatiu que té. Ara que n'estic aprenent moltes coses em fa il·lusió recollir tot el que crec entendre en un text que, a més, pugui servir per donar-ho a conèixer a gent del meu entorn; gent que desconeix força el tema però amb afanys intel·lectuals, o gent que tot just comenci a endinsar-s'hi, per exemple amb el curs de Genètica de segon de Biologia. Vull detallar molt bé tots els raonaments que cal fer, conscient que molts d'ells em passen per alt i que hem queda moltíssim per aprendre, procurant sortir-me el mínim del tema central: el principi de Selecció Natural. 

 

 


 


Imagina't un món, un univers, una realitat sense res. Cap observador, per més temps que passés no hi observaria mai res.

Imagina't que en algun moment aparegués una bombolla sola enmig de l'univers. Però la bombolla és efímera, inestable en el temps, i desapareixeria, i aquell que observés temps després, tornaria a dir que no hi ha res.

Ara suposem que es formés una lluna. Al cap de molt temps l'observador diria que sí que hi ha alguna cosa, percebria la lluna i ho podria fer perquè té una propietat que la bombolla no tenia: és estable, almenys per ell, ja que roman allà fins que mira. Tot el que observem ho podem observar perquè és estable en el moment de la nostra observació.

Quan la lluna desaparegui com la bombolla ja no n'hi haurà cap altra i tornarà a dir que no hi ha res; a no ser que abans aquestes hagin deixat una còpia de si. Una manera de ser observable, a part de ser estable com a objecte discret, és reproduir-se. La reproducció dóna estabilitat a l'existència de les coses efímeres. Qualsevol cosa, per efímera que sigui, si resulta que es va replicant ja serà estable en el temps; no cal res més. I això és una característica de la vida. Veiem la vida perquè és detectable, i ho és perquè les seves unitats, tot i ser efímeres, es reprodueixen.

De fet això últim és tautològic; per nosaltres una propietat definidora de la vida és la reproducció autònoma, i quan una cosa no es replica ja no diem que sigui vida.

Si un objecte es reprodueix exactament tindrem una sèrie d'exemplars idèntics al llarg de la història, però si ho fa amb error la seqüència anirà canviant i l'observador veurà coses diferents en les diverses observacions. Els elements evolucionaran. Seran estables en el sentit que sempre n'hi haurà, però variables en les seves qualitats a base d'anar acumulant nous errors. És una altra característica de la vida: evoluciona.

Però a més pot ser que un objecte doni varies copies reproduint-se més d'una vegada o donant-ne moltes d'un sol cop. Si a més l'error no és igual en cada replica tindrem varis objectes al mateix moment però diferents entre ells. Hi haurà diversitat de formes simultànies. Una nova fascinant propietat: la diversitat de la vida.

Un fet important és que cada objecte conservi característiques del seu predecessor a part d'adquirir-ne de noves amb l'error, que hi hagi heretabilitat. Això fa que entre un i el següent hi hagi relació; entenem el mot evolució, en el sentit més ampli, com una seqüència on hi ha canvi progressiu i no pas on els elements no tenen res a veure entre ells.

Anem a fer una nova suposició per aquestes coses que són diverses i que es repliquen: hi ha diversitat d'eficàcia en reproduir-se, unes fan millor aquesta feina que la resta. Per fer-la millor poden o bé ser capaces de donar moltes més còpies cada cop o bé reproduir-se moltes més vegades. Recordem que dèiem que eren semblants a les seves progenitores; llavors les que vinguin de les que podien donar més rèpliques també tindran, com a caràcter heretat, l'eficàcia en donar molta descendència, més que les que no en provenen. I per tot això, perquè hi ha una diversitat en l'eficàcia per reproduir-se que és heretable, aquestes (les que fan més bé la feina de donar còpies de si) esdevindran amb el temps més nombroses, en el conjunt d'objectes o població, que les que no en donen tantes. (Això és així des del punt que les que no eren replicables, com la bombolla, no augmentaven en nombre.) I aquest fet és el que anomenem Selecció Natural: en una població de replicadors el més bons replicadors dominen en nombre. El punt clau és que amb l'herència les propietats que facilitin la reproducció, i així la continuïtat de la sèrie, es perpetuaran en els descendents. La gràcia és que són autoreplicadors i per tant la característica per una bona replicació és intrínseca a ells i, per definició, es mantindrà al llarg del temps. Només que això no fos així la història d'aquests elements no seria un fet estable i mai l'hauríem observat.

Amb la diferència en l'èxit reproductiu només arribem a que uns tipus abunden més que els altres. Però tornem a suposar una altra condició: aquests elements replicadors per poder existir, i en definitiva, per a poder-se reproduir necessiten d'algun recurs que es troba de forma limitada en el món on ells tenen lloc. Si és així només un cert nombre podran existir: el creixement de la població estarà restringit per aquest factor limitant. Aleshores hauran de lluitar i seran els més bons en aconseguir-lo els que guanyaran per poder-se fer un lloc en la població; superaran la prova del factor limitant, i com que només uns quants la poden passar els que no ho facin hauran de deixar-los pas, no podent oferir mai més rèpliques seves. Així amb el temps la població haurà patit un canvi qualitatiu, doncs els pitjors reproductors hauran desaparegut. Aquest és el nou efecte de la selecció quan hi apliquem la condició del factor limitant.

Quan comencem a aplicar tot això als éssers vius que coneixem cal recordar que l'únic atribut que es selecciona en última instància és l'èxit reproductiu, tot altre caràcter selecctionat ho és en quan que actua indirectament sobre l'èxit reproductiu, encara que sembli ser molt indirectament. Tenir fills també demana, per exemple, ser capaç de trobar menjar o un espai on viure, i si no et pots desenvolupar tal com cal mai, en podràs tenir.

Una qualitat per ser un bon replicador és la fidelitat en la còpia. Si un d'ells té un caràcter per ser-ho, però resulta que es reprodueix amb tal error que no el passa a la prole, és com no haver-ho fet si ens fixem en el destí d'aquest caràcter; s'haurà perdut, per més bo que fos de cara a ser un bon replicador i els seus fills no ho seran. Amb això la selecció deixarà pas als que tinguin una taxa d'error més baixa. Però havíem dit que sense inexactitut en la còpia mai hi hauria evolució. Sembla que en aquest punt la selecció natural va contra l'evolució. Potser s'arribaria a un punt intermig. El que és important és tenir clar que evolució i selecció natural no són el mateix. La Selecció Natural és una força que pot donar evolució, però no és la única, i a més l'una pot donar-se sense l'altra, tal com acabem de veure i en molts altres casos. La selecció donarà evolució quan permeti uns fenòmens (com pot ser la vida d'uns individus) que siguin diferents als anteriors; quan canviar sigui exitós, per la raó que sigui. La selecció no donarà evolució quan només triomfi l'opció més conservadora.

La selecció no actua facilitant sinó impedint tot de fenòmens, i en tot cas en permet uns altres que són els que sortiran a la llum i nosaltres observarem. No és com una porta per sortir d'una habitació sinó que és la paret que impedeix sortir-ne per segons on. Tot allò que algú vegi a fora és perquè, pel que sigui, ha passat per la porta enlloc de topar amb la paret. Aquest és el tipus de raonament que hi ha darrera de la comprensió de la Selecció Natural: només observem el que és observable. Llavors es tracta d'esbrinar perquè ho és.

Quan era petit i anava en bicicleta em preguntava per què tots els mosquits, pedretes, gotes de fang i de pols m'havien d'anar a parar precisament als ulls, on molesta més. La resposta deu ser que les brosses m'anaven per tot arreu, però jo només m'assabentava de les que m'arribaven als ulls perquè són la part més sensible de la cara.

Podem meravellar-nos de que alguna cosa existeixi i arribar a pensar que era necessari que existís, evident, que no podia sinó passar perquè ho veiem perfecte i encaixa amb tot. Però també podem pensar que allò podia haver estat d'una altra manera, o simplement no haver estat mai, i si hi és, és perquè ha passat per la porta enlloc de topar amb la paret, dit d'una altra manera, una de les seves propietats és ser observable. "(Però si és que això és perfecte i es relaciona perfectament amb la resta de coses!" Doncs potser és perquè només triomfa allò que encaixa amb tot el que ja existeix, o que quan apareix res nou la resta de coses s'hi amotllen... Podem dir "la música és fantàstica, jo no podria viure sense ella; com seria un món sense música...?" Doncs seria igual que aquest però sense música i tot el que comporta, que és un món sense una altra cosa fantàstica que fa enamorar a tothom i que encén les passions més increïbles, però que no sabem ni en què consisteix ni com és diu perquè resulta que per "a" o per "b" no existeix, però no ens en lamentem i el nostre món funciona "perfectament", "com era d'esperar", però sense això i tot el que hagués comportat.

Aquesta manera de pensar pot comparar-se a la proposta d'Aristòtil de la dualitat potència-acte, on evidentment la potència seria el que podria haver passat però que no observem perquè es queda dins l'habitació, i l'acte el que sí que succeeix perquè la selecció ho ha permès. L'atzar va fent propostes i només unes quantes són acceptades, són les que una de les seves propietats és fixar-se i poder passar a formar part del món. En l'evolució genètica una forma de l'atzar és la mutació.

Hauria d'haver quedat clar que tota aquesta discussió sobre la Selecció Natural s'aplica a qualsevol tipus de replicador que compleixi les condicions que hem anat vaient (una moda de vestir en la ment de la gent, una melodia que les mares canten als seus fills, un virus informàtic), però segurament hauràs estat pensant en un tipus de replicador concret: el gen. Apliquem-li, doncs, el raonament anterior. No cal dir que a un gen li interessi replicar-se, simplement si no ho fes (si no tingués la capacitat per fer-ho) mai s'hauria mantingut al llarg del temps i segurament no n'hauríem sabut mai res. Per això tots els gens que coneixem tenen aquesta capacitat i meravellats diem "tots els gens són replicadors, que perfecte que és el món", però oblidem la resta de gens que no poden fer-ho i que per això mateix no els coneixem. Per un gen una manera de poder-se reproduir pot ser ajudant a que el genoma de que és part es repliqui o simplement col·locar-se dins un genoma que tingui tal habilitat; formar part d'un genoma també és una característica del gen, una característica que el pot fer ser un bon replicador.

Hem parlat de que la Selecció Natural deixa triomfar als que se les maneguen per donar més còpies seves. Amb això podem pensar que els organismes més bons replicadors són, per exemple, els bacteris i segurament això ens portarà molts dubtes, per un cantó perquè tenim la visió de que la Selecció va donant organismes sempre cada cop millors i amb l'home com a clímax, però aquest tema s'escapa de l'objectiu del text. Per una altre cantó ens podem preguntar com és que aquests replicadors tant exitosos, com E. coli, no han desplaçat a d'altres, com la balena blava, que arriben a tenir moltíssims menys descendents. Per entendre-ho hem de pensar en termes del concepte de nínxol, que és el que uns organismes poden aprofitar per viure; és aquell recurs o combinació de recursos que necessiten per a realitzar-se, és l'espai abstracte delimitat per els factors limitants on una població d'organismes tenen l'oportunitat de reproduir-se. Definir la idea de nínxol i relacionar-la amb l'exclusió entre espècies requeriria molta més dedicació, i no és la meva intenció. El secret està en que de nínxols on viure n'hi ha una immensa varietat, i aquella competència per aconseguir el recurs limitant només es dóna dintre del nínxol i mai entre dos de diferents; els més excel·lents replicadors d'un nínxol no lluitaran contra els replicadors d'un altre simplement perquè es preocupen per recursos o combinacions de recursos diferents i així mai els desplaçaran. En un nínxol només hi cap un tipus d'organisme (una espècie), els que l'aprofiten millor per a ser bons reproductors; cada grup d'organismes s'ha instalat en un nínxol diferent i per això poden conviure en la natura sense excloure's, bacteris del colon i balenes blaves.


És emocionant (i per als més afortunats molt emocionant) pensar que qualsevol cosa viva compleix tot això; que qualsevol característica seva, el grup hemo de l'hemoglobina, l'alçada de les alzines, l'àpex mucronat de l'avet blanc, el bec del blauet... és un fet avui en dia perquè no ha estat impedit per la Selecció Natural, ha permès que l'organisme en qüestió fos un replicador exitós.

 

Carles Palau, estiu del 1997.

Inicio | La ciencia Genética | Conceptos básicos | Guía docente | I: Introducción | II: Mendelismo | III: Recombinación | IV: Genética Cuantitativa | V: DNA y mutación | VI: Genética Poblaciones | Seminarios | Prácticas | Aula permanente | Trabajos estudiantes | Evaluación continua | Tutoría | Glosario | Frases y citas | Enlaces de interés | Noticiario genética | Buzón de sugerencias | 





Curso de Genética - Grado Genética de la UAB
Plataforma Web 2.0 para la docencia universitaria
Prof. Antonio Barbadilla